M7 – Flora canària

La flora endèmica de les Illes Canàries reflecteix l’ edat geològica d’aquestes illes.

Fòssils de fulles i fruits trobats en la Mediterrània, també a les Balears, concretament en les muntanyes que envolten la vall de Sóller, corresponen a espècies que actualment sols es troben en les Illes Canàries, Madeira i Açores. Aquests fòssils daten dels períodes Miocè i Pliocè de l’època terciària i tenen fins a 20 milions d’anys!!

En aquests períodes la vegetació mediterrània era molt semblant a les comunitats de boscos de laurisilva que actualment queden relictes a Canàries.

Així trobam que moltes plantes de Canàries tenen el seu origen i parents més pròxims a la Mediterrània. Per això, en un jardí de conservació de la flora d’illes mediterrànies i per entendre millor la complexitat de les relacions biogeogràfiques de les espècies que la formen, es fa indispensable integrar en el Jardí una petita mostra del que va poder ser, fa 20 milions d’anys, la flora de les nostres illes.

Les illes Canàries es troben a l’oceà Atlàntic molt a prop del tròpic de Càncer i a més de 2.000 km de Balears. Aquest arxipèlag està format per set illes majors d’origen volcànic. Tenen un clima subtropical amb poques precipitacions condicionat pels vents, destacant els alisis que són moderats però constants que provoquen amb la seva condensació la coneguda mar de núvols. Aquests factors, juntament amb la irrupció esporàdica de fortes precipitacions i l’accidentada orografia, determinen l’existència d’una àmplia varietat de microclimes que donen lloc a una gran varietat d’hàbitats amb marcades diferències nord i sud.

La zona macaronèsica

El terme Macaronesia (Makaro=feliç, nesias=illes) significa “illes afortunades” i fa referència al conjunt dels arxipèlags atlàntics (Açores, Madeira, Salvatges, Canàries i Cabo Verde) més una petita part del continent africà (sud de Marroc i Sàhara) on també hi viuen moltes espècies estretament relacionades i afins.

L’arxipèlag de Canàries és el de major riquesa florística, amb unes 1.860 espècies de les quals 521 (un 28%) són endèmiques.

La vegetació canària.

Les illes Canàries es divideixen en dues unitats fitogeogràfiques, les illes orientals (Lanzarote i Fuerteventura) i les occidentals (Gran Canaria, Tenerife, La Gomera, El Hierro i La Palma). Les illes orientals són les més seques, mentre que les occidentals estan més influenciades pels vents alisis, fet que produeix un ampli rang de microclimes que es manifesten en el desenvolupament de les diferents zones de vegetació:

• Pis bassal (0-300 (400) metres s. n. m.)

  Clima sec i càlid amb elevada insolació i escassa pluviometria. Comprèn les comunitats de:

  • Litoral: espècies que viuen en sòls arenosos, i amb influència de la saladina de la mar.
  • Cardonal-tabaibal: comunitat d’arbusts suculents com els “cardones” (Euphorbia canariensis), les “tabaibas” (Euphorbia balsamifera i Euphorbia obtusifolia), el “verode” (Kleinia neriifolia), el “incienso salvage” (Artemisia thuscula) i el “cornical” (Periploca laevigata).
  • Bosc termòfil: Constitueix una franja de boscos de transició entre el pis bassal i el pis muntà superior de pinars i sabinars. Són espècies d’origen mediterrani i nordafricà com Pistacia atlantica i Juniperus phoenicea o espècies endèmiques com la palmera canària (Phoenix canariensis) i el drago (Dracaena draco).

• Pis muntà (400-1800 metres s.n.m.)

  Orientació N i NE: clima humit i fresc, de caràcter oceànic, on es troben els boscos de:

  • Laurisilva: formació bàsicament arbòria, perenne, ombrívola i termòfila. Es caracteritza per 18 espècies arbòries que poden superar els 20-30m d’alçada i un estrat arbustiu més bé pobre constituït bàsicament per falgueres com Woodwardia radicans.
  • Fayal-brezal: es situa en zones de transició entre la laurisilva i les formacions de pinar. Es caracteritza per les espècies típiques Myrica faya (faya), Ilex canariensis (acebiño), Erica arborea (brezo) i Erica scoparia subsp. platycodon (tejo) entre d’altres.
  • Pinar: boscos de pi canari (Pinus canariensis) amb sotabosc de Cistus monspeliensis, Cistus symphytifolius i Chamaecytisus proliferus. Es situen a les vessants sud, seques i assolellades.
  • Comunitats rupícoles: pertanyen a qualsevol dels pisos de vegetació. Són comunitats que viuen en penya-segats, barrancs, pendents accentuades de les muntanyes amb superfícies fracturades i plenes de fissures, que generalment són ombrívoles. El grup més destacat dins aquestes comunitats són les famílies Crassulaceae (Aeonium, Monanthes, Aichrysum, Greenovia) y Asteraceae (Sonchus).

• Alta muntanya (més de 2000 metres s.n.m.)

  Clima sec i alta insolació, amb fortes oscil·lacions tèrmiques. Les espècies dominants són la “retama del Teide” (Spartocytisus supranubius) i el “codeso del pico” (Adenocarpus viscosus). Associats a aquests matolls s’hi troben altres espècies com la “hierba pajonera”, Descurainia bourgaeana, el “taginaste rojo del Teide”, Echium wildpretii, o el “alhelí del Teide”, Erysimum scoparium.