De què es pot fer el compost?

En principi, de qualsevol residu o restes d’animals i plantes, com per exemple:

Restes dels aliments:

borres de cafè, closques d’ou triturades, peladures de fruita, verdura i llegums, aliments cuinats, pa, etc.

Restes de la poda del jardí:

gespa, palla, fulles seques, males herbes, flors musties, etc. La gespa o l’herba, per ser utilitzada, o bé ha d’estar un poc seca i s’ha de mesclar amb altres materials, o bé s’ha de posar fent-ne una capa fina. En cas contrari, el compost queda massa banyat i dificulta l’aireig. De palla no se’n pot posar excessivament, atès que és molt pobre en nitrogen i la seva descomposició molt lenta. Convé mesclar-la amb fems madur.

Restes d’arbres i arbusts:

alguns són de difícil descomposició perquè contenen substàncies molt àcides, com són ara el pi, l’eucaliptus, l’olivera, el castanyer de les Índies, el poll, la mata i en general les coníferes. Els residus de plantes llenyoses només seran emprats quan el compost sigui més desfet, per augmentar l’aireig, ja que són de difícil descomposició. Si fos necessari els tallaríem en bocins petits i molt millor si els passam per una biotrituradora i els convertim en burballes.

Fems d’animals:

cavall, ovella, cabra, porc. El fems ha d’estar sempre ben curat (madur); no s’ha d’emprar mai fems recent. El fems de gallina i colom s’ha d’utilitzar amb moderació atès que conté una elevada quantitat d’elements minerals, com per exemple el nitrògen, que pot arribar a ser tòxic.

Procediment

a) Triar un lloc adequat

Ha de gaudir d’una certa ombra i estar protegit del sol, com podria ser davall d’un arbre de fulla caduca, que a l’estiu fa ombra i a l’hivern deixa passar el sol. Així es manté el material humit. El lloc ha de ser fàcilment accessible i estar protegit del vent. La zona d’ubicació del compost no ha d’estar compactada ni impermeabilitzada (ciment o formigó); ha d’estar sobre terra, per on l’aigua es pugui drenar i filtrar. A més a més, la terra permet que cucs i altres petits organismes que ajuden a la degradació de la matèria orgànica puguin pujar cap al caramull o caixa de compost i accelerar la transformació de la matèria orgànica en humus.

No cal preocupar-se per les males olors: un compost ben fet no en fa; si això succeís, seria senyal que qualque cosa no va bé. Aquest problema pot solucionar-se airejant-lo, remenant el munt i mesclant-ho tot.

b) El compost es pot fabricar en caramull, en caixa o en bidó

En caramull:

S’han d’acaramullar les restes formant una petita muntanya d’1-1,20 m d’amplada per 1 m d’alçada. Les dimensions de la base i l’alçada sempre s’han de respectar però la llargada no influeix.

En caixa:

Es construeix amb llistons de fusta una caixa amb obertures laterals que facilitin l’entrada d’aire. Ocuparà aproximadament 1m², amb una alçada màxima d’1m.

En bidó metàl·lic:

Es fan a un bidó metàl·lic gros almenys 4 filades de forats d’entre 2-3 cm i una obertura a baix de 30 cm d’amplada per 15 cm d’alçada.

En bidó de plàstic:

Es tracta d’un recipient de plàstic que s’anomena compostera. S’omple per dalt i es va buidant per baix a mesura que el compost és madur.

c) Com fer el caramull o omplir el recipient

1ª passa. Al fons de la caixa o base del caramull hi col·locam una primera capa de material més gruixat, petites branques, que han de constituir un gruix d’uns 20 cm. El motiu és permetre l’entrada de l’aire. Hem de pensar que la descomposició és un procés aeròbic, és a dir, un procés que necessita oxígen.

2ª passa. A continuació hi afegim una segona capa formada per residus de jardí secs i restes de cuina ben mesclats.

3ª passa. A partir d’aquí hi anam afegint les restes de matèria orgànica que es vagin produint diàriament. Convé mesclar-ho amb la capa superficial del munt i de tant en tant alternar una capa fina de terra d’uns 2 cm.

En darrer terme tapam tot el munt amb una capa de terra d’uns 2 cm de gruix, amb palla, amb branques o amb sacs per protegir-lo de la dessecació, però mai amb un plàstic, que en dificultaria l’aireació.

Que no s’ha de col·locar al caramull de compost

Ossos, carn i restes de peix	Són matèries de difícil descomposició que a més poden produir mosques i olors.
	Piles	Contenen metalls que són contaminants i s’acumulen al sòl.
	Metalls, plàstics i vidre	No són biodegradables.
Cendres de cigarrets i llosques		Són tòxiques.
	Olis i productes químics	Com aiguarràs, restes de pintura…, són substàncies tòxiques i perilloses que s’han de dur als contenidors adients.
	Revistes	Aquest paper considerat d’elevada qualitat conté plom i cadmi que convé destinar al contenidor de paper per reciclar.
	Restes del que s’ha agranat	Àcars i altres organismes que poden produir una mala descomposició.

Diaris i cartó	Només se’n poden posar petites quantitats, en el cas d’utilitzar el compost per al jardí. Per a l’hort no convé, perquè la tinta conté residus químics.
Fems d’animals domèstics	Com el ca, el moix… poden transmetre malalties.

Quatre bones raons per fer compost

Disminuir la quantitat de residus, reutilitzant una matèria orgànica que d’altra manera es perdria.

Imitar la natura, retornant al sòl minerals en forma de matèria orgànica.

Millorar l’estructura del sòl; així tendrem el jardí de l’escola o l’hort de ca nostra amb una terra flonja que es desfà entre els dits i on les plantes arrelen fàcilment. La matèria orgànica que aporta el compost enriqueix el sòl en humus, al mateix temps que disminueix l’efecte erosiu de l’aigua; fa que la terra actuï com una esponja que reté l’aigua i l’aire.

Fertilitzar el sòl amb un adob gratuït sense emprar productes químics que poden contaminar les aigües subterrànies i saturar la terra i les plantes.

El sòl funciona com un organisme viu; ens equivocam si pensam que només és un suport físic per a les plantes. Per tant, ha de ser nodrit de forma adequada, perquè les plantes tenguin una bona alimentació i perquè no disminueixi l’activitat dels organismes beneficiosos, imprescindibles per descompondre i mineralitzar les restes de matèria orgànica i produir humus.

Les regles més importants per mesclar els materials

S’han de triturar els materials de més de 8 mm de diàmetre a mà, amb tisores o amb una capoladora (biotrituradora).

Els materials humits s’han de mesclar amb els materials eixuts. Si tot plegat és massa eixut, s’ha d’humitejar, però no excessivament.

La mescla ha de ser homogènia. Hem de procurar mesclar molt bé els materials pobres en nitrogen (palla, serradís, figues de moro…) amb els que en són rics (fems d’animals, plantes tendres, gespa…).

Control de la temperatura, la humitat i l’aireig

La temperatura

La fermentació del compost s’ha d’iniciar ràpidament. Dins un interval de tres o quatre dies el caramull ha d’assolir una temperatura al voltant de 50-60ºC que després ha de disminuir progressivament. Si no s’encalenteix significa que el caramull no està ben fet. Tal vegada és massa humit o no hi ha suficient matèria orgànica rica en nitrogen. En aquest cas s’haurà de refer el caramull. Si la temperatura superàs els 70ºC ja no seria descomposició sinó combustió i els nutrients es degradarien. També hauríem de refer el munt. Els responsables d’aquesta pujada de temperatura i, per tant, d’aquesta primera fase de descomposició són els bacteris. La seva activitat provoca un augment de temperatura que elimina els gèrmens i també totes les possibles llavors de males herbes.

La temperatura sempre s’ha de mesurar ben a l’interior. Per facilitar-ne la tasca, basta fermar el termòmetre a l’extrem d’una canya o d’una granera vella.

La capa exterior del compost no s’escalfa tant com l’interior; per això la seva descomposició és més lenta. El fet de cobrir el caramull amb terra, palla, sacs… facilitarà que la pujada de temperatura sigui més homogènia per tot el munt.

La humitat

Mantenir un grau d’humitat òptim és molt important, ja que els microorganismes que intervenen en la descomposició de la matèria orgànica disminuiran la seva activitat si disminueix la humitat. Quan observem amb molta facilitat fongs al seu interior, semblants a una teranyina blanquinosa, significarà que és massa eixut. Si el munt és massa humit, l’aigua ocuparà els espais que ocuparia l’aire i, aleshores, mancarà l’oxigen, es produirà la putrefacció i apareixeran males olors. Convé mesclar el compost amb material eixut, com per exemple terra vella de planters, petites branques o herba seca. S’ha de protegir el munt en cas de pluja.

Per saber quin és el grau d’humitat idoni, basta agafar una grapada de compost dins la mà i estrènyer-la: no ha d’embrutar la mà, només deixar-la humida. La humitat de l’interior es pot comprovar introduint el mànec d’una granera o una canya: no han de sortir amb restes de compost aferrat.

L’aireig

Si la pila està ben feta, no cal capgirar-la, però aquesta operació accelera el procés de descomposició. S’aconsella capgirar el compost al cap d’uns tres mesos. Si l’interior és molt compacte significarà que hi ha un excés d’aigua i un aireig insuficient. Caldrà capgirar els materials. En cas de mancança d’aire es desprenen males olors. Convé airejar el compost, capgirant-lo o fent forats amb una canya o mànec de granera.

El paper dels cucs al compost

Els cucs de terra són ben coneguts per nosaltres. Qui no ha fet un clot al jardí o a l’hort i ha trobat un cuc? La funció dels cucs de terra és importantíssima. Es desplacen entre les partícules de matèria orgànica excavant galeries que ajuden a l’aireig i, per tant, a l’oxigenació del caramull. Mineralitzen les restes de matèria orgànica, es a dir, les transformen en substàncies assimilables per les plantes. De tot això concloem que el paper dels cucs de terra és essencial per a la formació d’un compost madur.

Obtenció definitiva del compost madur

Al cap de devers nou mesos, haurem capgirat el munt de compost dues o tres vegades. Serà el moment de treure el compost madur de la compostera. Per fer-ho, utilitzarem un garbell; pot servir la xarxa metàl·lica d’un somier antic o qualsevol altra xarxa de més o manco 1 cm de pas.

El procediment serà el següent: en primer lloc, s’ha de llevar la compostera i deixar el munt a fora. A continuació, cal tornar a preparar la base d’aquesta amb branques i herba seca a fi d’anar-hi tirant damunt, la fracció que no passi pel garbell. El munt que hi hagi passat el posarem dins un sac o bidó i el deixarem reposar uns quants mesos per tal que els insectes i cucs que s’hi hagin pogut instal·lar l’abandonin definitivament. Aleshores, podrem fer-lo servir com a compost madur.

Quan i com hem d’utilitzar el compost?

Les estacions òptimes per fer ús del compost són el principi de la primavera i la tardor, èpoques en què el sòl és calent i l’addició del compost l’encalenteix més encara, afavorint així l’activitat dels organismes. Si s’aplica a l’estiu, eixuga massa el sòl, i si es fa a l’hivern, el fred el fa inservible.

Els diferents usos del compost s’assenyalen a continuació.

Cossiols i jardins de flors: per sembrar o trasplantar les plantes, s’ha de fer una mescla del 30-40% de compost madur i la resta de terra. Com a adob, s’ha d’afegir un 20% de compost madur a la terra existent.

Marjades de flors: cal aplicar 1 kg/m2 de compost madur per adobar el sòl i després s’ha de llaurar lleugerament.

Hortalisses que necessiten molts de nutrients: colflori, col, bròquil, carabassa, api, tomàtigues, patates, col, pastanagues, cogombres, espinacs, porros, blat de les Índies, etc.; en aquest cas, hem d’utilitzar compost fresc o quasi madur, de 3 a 4 kg/m2, llaurant lleugerament fins a 5 cm de fondària. A l’hivern cal cobrir-lo amb una capa de mulching.

Hortalisses que necessiten pocs nutrients: mongetes, endívies, xíxols (pèsols), lletugues, juevert, cebes, alls, beta-rave, ciurons, raves, ravenets, pebres, etc.; s’ha d’usar compost madur, a la tardor o principis de primavera o durant l’etapa de creixement, afegint petites quantitats de tant en tant.

Arbres ornamentals i arbusts: si sembram a la primavera, hem d’afegir un 20% de compost fresc al volum de la terra del clot. Si ho feim a la tardor, el compost ha de ser semimadur.

Arbres fruiters: preferiblement a la tardor, es pot escampar una capa de 2 cm de compost semimadur sobre la terra que hi ha al voltant del tronc i mesclar-lo superficialment amb aquesta. O bé distribuir-ne de 3 a 5 kg per m2 davall tota l’àrea d’influència de les branques de l’arbre.

Planters o caixoneres: s’ha de mesclar un 30-40% de compost madur ben porgat, amb terra bona i esponjosa.

Per utilitzar regant: s’omple la meitat de la regadora amb compost i l’altra meitat amb aigua. Es remou la mescla i ja es pot fer servir per regar.

Què s’ha de fer quan hi ha problemes

Efecte observat durant	Causa probable	Solució
el procés

La temperatura no puja,	La calor es perd perquè	Posar-hi més material.
si bé hi ha prou	hi ha poc material.
humitat i hem mesclat
bé els ingredients.

La temperatura no puja.	Hi ha massa humitat.	Afegir-hi matèria seca.
Fa olor de podrit o
d’amoníac.

La temperatura baixa	El material s’ha assecat,	Regar-lo de forma
de cop.	per l’efecte del vent o	homogènia.
	de les altes temperatures.

El munt de compost	Hi manca aire o bé hi ha un	Orejar el munt, voltejar-lo
fa olor d’ous podrits.	excés d’humitat.	perquè s’oxigeni.

El munt és humit i fa	Hi manca nitrogen.	Afegir-hi ingredients que
bona olor, però no acaba		tinguin nitrogen: gespa
d’agafar temperatura.		fresca, restes de verdura
		o fems d’herbívors.

Hi ha un excés de mosques.	Una part del munt	Remenar tot el munt o bé
	no té prou aire o la	posar una capa de material
	darrera capa no és	sec damunt de tot.
	de material sec.

Hi ha formigues.	El munt és massa sec.	Regar-lo homogèniament.
		Mesclar-hi matèria aquosa:
		gespa, restes de verdura…

Glossari

ÀCAR, m. Ordre d’aràcnids integrat per animals generalment molt petits, amb moltes formes paràsites.

AEROBI, adj. Relatiu a la necessitat d’oxigen per a la descomposició de la matèria orgànica.

ADOB, m. Substància orgànica o mineral que conté un o diversos elements químics indispensables per al creixement dels vegetals i que, addicionada al sòl, el compensa de les deficiències que pugui tenir d’aquests elements.

ANAEROBI, adj. Relatiu a condicions de mancança d’oxigen.

BACTERI, m. Microorganisme unicel·lular que intervé en la descomposició de la matèria orgànica.

BIODEGRADABLE, adj. Dit del compost complex que es pot transformar en substàncies més simples gràcies a un o més organismes.

CADUCIFOLI, adj. Dit dels vegetals que perden les fulles quan arriba l’època estacional desfavorable.

COMBUSTIÓ, f. Reacció en presència d’oxigen acompanyada de despreniment de calor.

COMPOST, m. Producte resultant de la fermentació de substàncies orgàniques, emprat per adobar la terra.

COMPOST JOVE, m. És el material que podem extreure de la compostera al cap de dos o tres mesos. Es caracteritza pel fet que la matèria orgànica no està del tot descomposta, encara manca la intervenció dels cucs per transformar-la en un compost més desfet. És bo per utilitzar-lo com a mulching i així protegir el sòl de l’erosió, les gelades, la dessecació i les males herbes.

COMPOST MADUR, m. És el material que podem extreure de la compostera al cap de nou mesos. La matèria orgànica està del tot descomposta. Té el color i l’olor de la terra de bosc, de l’humus, i es desfà entre els dits sense embrutar-los. S’usarà com a fertilitzant, mesclat amb la terra. A fi de comprovar que és realment madur, s’han de depositar unes quantes llavors d’enciam dins una mica de compost i, a continuació, humitejar-lo. Si els processos de descomposició encara estan desenvolupant-se, les llavors no germinaran bé. En canvi, si el compost és prou madur, després de 5 o 7 dies hauran germinat. Aleshores, el compost es podrà aplicar sense por.

COMPOSTATGE, m. Procés de fermentació de residus orgànics en condicions aeròbiques controlades del qual s’obté el compost.

DESCOMPOSICIÓ, f. Procés pel qual una molècula d’una substància composta es trenca en unes altres de més simples.

EROSIÓ, f. Despreniment i transport del sòl per agents en moviment, com poden ser el vent, l’aigua…

FONGS, m. Organismes que intervenen en la descomposició de la matèria orgànica, formats per una trama d’hifes que constitueixen l’anomenat miceli, d’aspecte semblant a una teranyina blanquinosa.

GERMEN, m. Microorganisme que pot donar lloc a una malaltia.

HUMUS, m. Fracció de matèria orgànica del sòl que ha sofert descomposició.

MATÈRIA ORGÀNICA, f. Substància d’origen animal o vegetal que és susceptible de descompondre’s.

MULCHING. (de l’anglès mulch, cobrir amb una capa d’herbes o fulles). Capa de compost jove que s’utilitza per cobrir i protegirel sòl.

PUTREFACCIÓ, f. Descomposició de substàncies orgàniques mortes, amb despreniment de males olors.

SÒL, m. Superfície de la terra considerada com a suport sobre el qual es desenvolupen animals i plantes.

Bibliografia

ARAUJO, J. (1981). Cultivar la tierra. Manual de tecnologías ecológicas en agricultura. Editorial Penthalon.

AUBERT, C. (1980). El huerto biológico. Editorial Integral.

Guia del compostatge dels residus orgànics generats a les llars. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. Junta de Residus, 1998-.

Manual Básico para hacer compost. Madrid: Amigos de la Tierra. 1999-.

MUSTIN, M. (1987). Le compost. Gestion de la matière organique. Editions François DUBUSC. Paris.

ROGER, J. M. (1985). El suelo vivo. Editorial Integral

SEYMOUR, J. (1991). El horticultor autosuficiente. Editorial Blume.

VAL del, A. (1991). El libro del reciclaje. Editorial Integral.